27/11/09

CIU LA TORRE AMB EL NOSTRE ESTATUT!



La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència. La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir. Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.


Des de CiU la Torre, volem que es respecti la voluntat majoritària del poble de Catalunya, i que el seu president en fagi una defensa ferma i necessària.

10/11/09

78 ANYS D'UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA, PER MOLTS ANYS!



Fa 78 anys un grup de persones va decidir fundar Unió Democràtica de Catalunya.

Creien en els valors cristians i humanistes que han servit per a la construcció i per al desenvolupament d’Occident. Creien que el treball, l’esforç, la família, la llibertat, la disciplina, el respecte, la democràcia, el diàleg, la centralitat, el sentit comú..., eren valors essencials i necessaris per a la construcció de la societat. Creien també que calia fer-ho des de el catalanisme polític, des de la voluntat d’aixecar Catalunya com a nació.Són aquests valors els que han permès que Unió hagi pogut sobreviure als temps difícils que el nostre país ha viscut.

Unió ha vist la República i el pas devastador d’una guerra; ha estat perseguida per una cruel dictadura i un dels nostres principals dirigents va ser afusellat pel fet de ser catalanista i democratacristià. Ha conegut també el retorn de la democràcia desprès de l’amargura de l’exili i del silenci de quaranta anys de pensament únic.Com a tota obra humana, en 78 anys hi ha moltes vivències, molts avatars. Avui, els principis que van servir per fundar el nostre partit són plenament vigents.

Si en algun moment ens han volgut fer creure que les coses es poden aconseguir sense esforç, que la disciplina era una qualitat obsoleta, que la família era una institució del passat o que la solidaritat era un posat progressista per ajudar els més allunyats i desconeguts dels desfavorits, el temps s’ha encarregat de demostrar el contrari.Avui, com ahir, necessitem els valors que ens han permès arribar fins aquí: l’honestedat, el sacrifici, l’esforç de tots, perquè només així podem ser lliures, només així podrem tornar a aixecar el país. No és un moment fàcil per defensar la política i els polítics, ja que la crisi i els casos de corrupció que ens envolten provoquen la desafecció i el desencís de molts ciutadans. Ha mancat control i ha sobrat laxitud.

Cal preveure mecanismes eficients per detectar qualsevol irregularitat. Hem fallat les persones, però això no vol dir que falli el sistema o que s’hagi esgotat.

No en tenim un altre, que ens garanteixi la llibertat.Per regenerar-lo, cal tornar a mirar i recuperar allò que ens va fer forts. I avui com fa 78 anys, els valors que van inspirar els fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya són els que hem de revifar, els que tornem a necessitar perquè només amb ells podem construir una societat d’homes i dones feta a mida de la persona.

Cal lideratge i Unió el té . Exercim-lo!Avui, com fa 78 anys, aquest continua essent l’únic objectiu d’Unió Democràtica de Catalunya, aquest segueix essent la nostra prioritat. No és poca cosa.

Josep M. Pelegrí, secretari general d’Unió i portaveu adjunt de CiU al Parlament de Catalunya

1/11/09

CIU PROP DE RECUPERAR EL GOVERN DEL PAÍS, SEGONS DOS SONDEJOS ELECTORALS!



CiU s'acosta als 60 escons a les properes eleccions al Parlament, segons coincideixen dos sondejos publicats aquest diumenge a La Vanguardia i El Periódico. La federació nacionalista no obtindria la majoria absoluta -68 diputats- i hauria de pactar amb una altra força política per a governar -PP o Esquerra-, però matemàticament seria impossible la reedició d'un tercer tripartit.

El sondeig de La Vanguardia atorga a la federació nacionalista de 57 a 58 diputats, el PSC 35-36, el PPC 15-16, Esquerra 14-15, ICV-10-11 mentre que Ciutadans i Reagrupament estarien entre 0 i 3.

L'enquesta d'El Periódico mostra uns resultats similars, però a la baixa: CiU entre 55-57; el PSC 36-38, ERC 16-17, ICV 13-14, PPC 12-14 mentre que deixa fora tant Ciutadans com Reagrupament.

CiU té en l'actualitat 48 escons, el PSC 37, ERC 21, el PPC 14, ICV 12. Esquerra seria la força política que baixaria més -podria perdre de cinc a set escons-, però mantindria al voltant d'una quinzena de diputats.

L'enquesta de La Vanguardia està elaborada per l'Instituto Noxa -el seu director, Julián Santamaría, havia estat responsable del CIS amb el PSOE- i la d'El Periódico per Gesop, abans Vox Pública, que havia fet també alguna enquesta per al PSC.